Mas del Vent. Punt de trobada

Ubicació

La Fosca. Palamós

Tipologia

Arquitectura

Any

2014

Autors

RCR Aranda Pigem Vilalta Arquitectes S.L.
Rafael Aranda, arquitecte
Carme Pigem, arquitecta
Ramon Vilalta, arquitecte

Promotor

Explotaciones Agrícolas y Forestales Brugarol SA

Construcció

Burgos Gasull SL i Serralleria Me. F. Collell SL

Col·laboradors

A. Lippmann, M. Cottone, M. Thompson, E. Serrano, K. Norrinder (concurs). RCR: M. Cottone, G. Puigvert (projecte). RCR: M. Cottone i G. Puigvert (D.O.). RCR: M. Ortega (arq. tècnic). Blázquez-Guanter Arquitectes (estructura). BT Enginyeria (instal•lacions). RCR: I. Becker, A. Csécsei, J. Carvalho, S. Ribeiro, E. Darup, A. Lippmann, A. Malaspina (maqueta). RCR: M. Casas, D. Breathmach, P. Bolinches, A. Moura (visualització)

Fotògraf

Pep Sau

Una masia en un enclavament únic. Elevada, mirant al mar, entre pins. Una llarga història. Amb intervencions diferents al llarg dels anys. Una piscina, un estany, horts... una torrassa... Però la masia continua mostrant les seves tres crugies, les seves dues plantes a nivell del terreny, cadascuna amb orientacions oposades. Aquesta última intervenció vol convertir la masia en un punt de trobada d’una família dispersa pel món. Vindran unitats independents per a cada membre, però la masia recull els espais comuns per a tots.

Al nivell inferior, els salons, el menjador, el porxo i un menjador exterior amb vista al mar al qual s’adossen, a través d’un pati, la cuina, el garatge i els elements de servei. Al nivell superior, l’habitació principal, a la qual s’accedeix a través d’una escala costeruda, central, i un espai de bany a la torrassa.

Tota la intervenció vol deixar nua la construcció tradicional de la masia: les seves bigues de fusta, les seves parets de pedra, les peces de ceràmica... i col·loca en acer, com a mobles de poca alçada, exempts, les peces de suport.

Hi ha una ambigüitat en l’ambient entre l’austeritat i el confort, entre la història i el present, entre la intimitat i la reunió, entre la penombra i l’aire, per, finalment, dotar els espais d’una ambigüitat entre l’estàtica i la fluïdesa.