comunicació de les jornades Ciutat Sostenible, Saludable i Resilient

writing-notes-idea-conference

Estem vivint un moment en el qual les ciutats i el món en el seu conjunt s’enfronten a nous problemes: pèrdua de biodiversitat, contaminació, canvi climàtic, etc. fets desconeguts fins fa poc temps, o coneguts fa milions d’anys, però que fins ara no mereixien l’atenció de la comunitat. Aquests nous problemes, s’afegeixen a les enormes i creixents desigualtats socials entre les persones, desigualtats que ara més que mai s’han incrementat fins a arribar a límits insuportables i ofensius.

Davant aquests nous problemes no es poden aplicar les velles receptes, els sistemes que els han ocasionat s’han tornat obsolets; avui més que mai necessitem la imaginació i l’experimentació de noves fórmules de produir, de viure i de relacionar-nos amb els altres i amb l’entorn, també amb la tècnica, revisant el concepte de progrés heretat, que beneficia al 1% de la població, però deixa cada vegada més desatesa a la major part de la humanitat, tan al primer món, com en els anomenats tercer i quart. Caldrà canviar els hàbits i costums si no volem veure’ns abocats a problemes que encara no albirem en tota la seva intensitat.

ÀMBIT SOSTENIBILITAT

Interessa reflexionar fonamentalment sobre nous límits, noves eines i nous indicadors.
Un concepte com la compacitat hauria d’estar relacionat amb les mínimes distàncies a recórrer en lloc de referir-se a les densitats. És important que un pla sigui senzill, breu i comprensible per la població a qui va dirigit. Les grans urbs s’han convertit en model de consumisme, mentre les mitjanes i petites conserven el civisme cultural del comú. Cal potenciar la diversitat i la creativitat així com tenir en compte la intermediació que existeix sempre entre geografia i ciutat.

Altre indicador a introduir és el de metabolisme social. Per comprendre millor la ciutat i la seva relació amb l’entorn, cal analitzar-la amb les eines que proporciona la biologia, en particular l’estudi dels ecosistemes i la seva relació amb el mitjà. Per poder garantir en el futur la capacitat productiva suficient cal plantejar una relació transformadora amb el medi molt diferent de l’actual. Hi ha múltiples exemples de situacions en què l’ésser humà i les ciutats han resolt problemes mitjançant l’enginy com és el cas dels pous de subministrament d’aigua potable que hi ha en els camps de Venècia, evitant la salubritat de la mateixa i uns altres en què la relació amb el mitjà s’ha trencat, la ciutat industrial produeix contaminació i residus que produeixen malalties.

És molt important i caldrà posar l’èmfasi en la pobresa energètica i l’origen de la mateixa: l’acumulació de capital que representa la ciutat. Amb matèria + energia + capital s’origina la indústria que decideix i condiciona l’organització i gestió de l’habitatge i de la ciutat, a través dels bancs. Les ciutats estan al límit quant a consum de recursos i producció de residus i contaminació. Entre els anys 1985 i 2005 la població augmenta 1,19 habitants/hora. Això significa un consum de 220 tones de recursos a l’hora. Insostenible. Com a agreujant del problema se sap avui que el canvi climàtic produirà una important i creixent reducció de la capacitat productiva d’aliments, tant a la terra com en el mar.

En aquesta línia, caldrà passar de l’actual model de metabolisme urbà lineal a un altre circular que parteixi d’una relació simbiòtica entre la ciutat i el seu entorn territorial. Dels elements que necessitem per obtenir recursos per viure: energia, materials i aigua, aquesta última és l’única que tanca el cicle de manera natural, però la gestió que s’està fent va en contra d’aquest cicle. Com a model paradigmàtic del que aprendre, tenim les cultures de l’aigua que existeixen en els deserts. L’oasi com a exemple de creativitat i bé comú. L’oasi es crea, és labor humana, és un exemple a seguir de gestió col•lectiva dels recursos que no produeix les desigualtats que el model actual crea. Com a exemple actual tenim la ciutat de Detroit que s’ha recuperat de la greu crisi soferta i és exemple de com els espais verds urbans poden recuperar capacitat productiva gràcies als horts urbans.

En altres nivells d’actuació es pot dir que tenim les següents reflexions a fer:

  • Com transformar la cultura tècnica de manera que generi confiança i que aquesta generi confiança política?
  • Convé entendre les condicions del lloc per evitar l’arbitrarietat política i transformar la convivència, per a això cal respectar l’espai natural i els principis de convivència de les persones entre si i d’aquestes amb el mitjà.
  • Les persones necessitem projectes comuns, que sorgeixen principalment en situacions difícils.
  • L’autosuficiència no és individual és col•lectiva.
  • Quins són els obstacles per aconseguir l’anterior?: la por, la falta de creativitat i la falta de l’hàbit de treballar de manera transversal i interdisciplinària.

ÀMBIT SALUT

Hem de constatar la necessitat de canvi de sistema per millorar la salut de la població, donant-se mesures concretes per millorar la situació actual. Per això, cal tenir consciència de tres limitacions: depenem de la naturalesa, de la qual som part, vivim en cossos fràgils i vulnerables que requereixen cura. I res, de base física, pot créixer il•limitadament. A l’actualitat estem vivint una crisi d’energia i materials, el canvi climàtic propicia un trencament dels ritmes naturals perquè la ecodependencia no forma part de la cultura actual. El creixement industrial se sosté perquè es basa en un model colonial. La guerra de Síria té un origen ambiental. Avui els béns més profunds com la pol•linització, la fotosíntesi o el cos de les persones no es valoren a pesar que satisfan necessitats, el mercat solament contempla allò que aporta valor monetari. L’alternativa és créixer en rehabilitació energètica d’edificis, agricultura ecològica, sistemes de transport públic, energies renovables, treballs de cuidar persones.

Creiem que la col•lectivitat ha de crear condicions de salut. Entre aquestes condicions està la qualitat de l’habitatge i l’espai urbà, són també necessàries polítiques públiques que millorin l’aspecte i la qualitat del construït i generin cohesió social. En concret, avui es tenen dades suficients per afirmar que la rehabilitació de façanes millorant el confort interior evita morts, Es calcula que hi ha 25.000 morts cada any que es podrien evitar. Es disposa ja d’estudis que avaluen aquestes xifres i com actuar per evitar-ho. A Anglaterra s’estan aplicant grans ajudes per actuar en aquest sentit. Perquè aquí la rehabilitació arriba a certs grups socials i no a uns altres? És molt diferent prioritzar polítiques per evitar el canvi climàtic que per ajudar als més desfavorits.

És important avui saber que no es pot ser simplista. La visió de la política actual reclama respostes ràpides i concretes i això no existeix, els temes són de gran complexitat i per tant exigeixen un diagnòstic en profunditat. Cal anar més enllà de la materialitat de l’habitatge, la qual cosa es precisa no és de condició material sinó condicions de salut i confort. Un edifici pot ser preciós i posar malalta a la gent que viu en ell. Aquest no és el camí. Tenim un gran coneixement dels nostres cotxes però no de com gestionar la salut dels espais en els quals vivim. Un problema és que els factors que afecten a la salut -com pot ser el fet de ventilar correctament- actuen a càmera lenta i per això no els valorem.

És important diferenciar la contaminació visible de la invisible, i dins d’aquesta entre partícules més o menys fines i el fet que hi ha sectors de població més sensibles que uns altres davant la contaminació i els productes tòxics. El pitjor contaminant a Barcelona és el NO2, diòxid de nitrogen, degut fonamentalment al tràfic de cotxes. Entre les 10 primeres mesures aconsellades per millorar la salut estan millorar la contaminació interior dels edificis i la contaminació invisible de les ciutats. Avui ja s’accepta que la contaminació per partícules afecta les malalties cardiovasculars a més de les respiratòries. Les darreres recerques apunten al fet que també accelera el declivi del cervell en les persones grans. Cal redefinir per millorar els límits d’indicadors actuals. Segons estudis realitzats si es seguissin els consells dels científics es podrien evitar a la ciutat de Barcelona, la mort prematura de 3.000 persones.

Un fet poc tingut en compte és el de l’estudi de les radiacions, els CEM (camps electromagnètics) naturals i artificials. Les dades demostren que hi ha radiacions naturals però que la tecnologia actual ha multiplicat aquests valors per mil milions de vegades. Avui l’OMS i l’institut del càncer americà reconeixen que el 95 % dels casos de càncer, el 90% de les malalties neurodegeneratives, el 80% de les coronàries i el 80% de les diabetis tipus 2 són d’origen ambiental. Vivim una pandèmia silenciosa. Hi ha ja moltes dades que ho confirmen. Els estudis científics actuals relacionen directament el càncer amb el wi-fi, causat per la relació dels ions de calci amb tots dos fenòmens. Entre els contaminants químics destaca els glifosats, els COV i els PCB. Presents en retardants de flama, herbicides i pesticides, pintures, etc. Recorda els coneguts estudis Bioinitiative de 2007 i 2012, en els quals es recomana aplicar el principi de precaució davant els casos d’incertesa.

En altres nivells d’actuació es pot dir que tenim les següents reflexions a fer:

  • Es repeteix el fet que cal respectar límits i canviar d’indicadors.
  • Vivim en una situació greu respecte a la salut.
  • No es tracta de renunciar al confort i a les noves tecnologies, però s’ha de realitzar un ús conscient d’elles.
  • Està acceptat que amb el coneixement no és suficient per canviar les coses, és necessari que la ciutadania organitzada i els polítics donin resposta als problemes actuals.
  • Són necessàries solucions concretes i efectives.

ÀMBIT RESILIÈNCIA

Estem en un canvi d’època, similar al dels temps dels utòpics i dels higienistes com Fourier. Aquest canvi proporcionarà una nova manera de pensar. El canvi segueix els processos naturals d’Explotació, Conservació, Alliberament i Reorganització. Del vell sorgeix el nou, amb dificultats per ser sistemes complexos, però en processos irreversibles. Un sistema creix fins a superar els seus límits, busca conservar-se però entra en col•lapse al no acceptar el canvi, la connectivitat multiplica en xarxes la capacitat de reorganitzar el sistema. Aquests processos es realitzen a diferents escales d’espai i temps. El model es pot aplicar a la política i l’organització social. Un calendari de reivindicacions urbanes a Barcelona ressalta:

1996-2003 Centres socials ocupats;

2005-2012 Centres cooperatius;

2204-2013 Reivindicació del dret a l’habitatge;

2008-2017 Espai públic.

Es parla de dos models de ciutat, la GardenCity, connectades amb ferrocarril i la Urban Sprawl, la ciutat difusa que necessita el cotxe privat intensament com a resultat dels negocis del Sr. Ford. En una etapa posterior Richard Nixon i els creadors d’opinió s’adonen que la sostenibilitat pots ser també un gran negoci, mentre una empresa contamina, la d’un altre soci neteja. El procés de domini del mercat condueix a un estat policial de vigilància de la ciutadania, fins a arribar a la Smart City, la ciutat dels consumidors. Hi ha un informe de OXFAM + el Banc Mundial segons el qual, els ingressos d’una persona depenen: un 50% pel lloc de naixement, un 20% dels pares; el 30% restant de l’esforç personal, la sort, la raça i el gènere. Això al costat de l’enfocament en el desenvolupament de la tecnologia actual afavoreix que la gran riquesa es concentri en el 1% de la població. Hem de fomentar el planejament supramunicipal per millorar l’atenció a la ciutadania.

És bo també parlar de la poètica del suburbi, amb una visió que no és numèrica, sinó literària, perquè poètica no és poesia sinó text bell, que socialitza el tema o el problema. La poètica del text atorga més poder a l’esperit crític del discurs. Perquè si el relat de la realitat no és poètic, només quedarà la memòria individual que no perdura. Només el silenci destrueix a l’objecte. Ens hem de sorprendre mirant. Des del no saber res i observar. La poesia no pot ser pamfletària, només pot ser política perquè avui el món ens produeix dolor.

Pel que fa a la mobilitat s’ha de replantejar la protecció al vehicle privat, pels nombrosos problemes que ocasiona, tant a la ciutat com al territori. El model de mobilitat actual atorga la primacia total al cotxe, quan per exemple a la ciutat de Barcelona, solament un 15% de la població utilitza aquest mitjà de transport. La pol•lució és l’agent més mortífer, cap altre factor provoca tantes morts, perquè no s’actua enfront d’això?. La resposta ve una vegada més per la supeditació de l’interès col•lectiu al dels fabricants de cotxes i al mercat de consum que, mitjançant el màrqueting, ha convertit al cotxe en l’objecte de consum per excel•lència. Atorga prestigi, és símbol de llibertat, de velocitat, de competitivitat, de luxe, de poder, és sexy, com demostra la publicitat de cotxe/noia. En suma els valors que el model social imperant ha aconseguit imposar.

En altres nivells d’actuació es pot dir que tenim les següents reflexions a fer:

  • Quin és el valor a atorgar al pla en funció del seu major o menor grau de flexibilitat?
  • Un pla general no és un model únic, ha de ser un instrument.
  • La directiva europea de competitivitat atenta al ben comú.
  • Es realitza una apassionada defensa de la política enfront del desprestigio actual.
  • Cal ser fidels als conceptes i no pervertir-los.
  • Cal reivindicar el dubte per aprendre.
  • Davant la pregunta Qui provoca el canvi a la ciutat? La resposta sembla clara: el capital.
  • Què fer front a això?. Com organitzar-se per arribar a aconseguir el que desitgem?
  • La resposta sembla que passa per la necessitat d’una nova manera de gestió, més concertada i vinculant, que obligui a veïns, polítics i tècnics a complir l’acordat.

Agrupació AuS

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *