Resum de l’article Hinter Glas (Rere el vidre), publicat a Die Zeit per Manfred Sack

 

Un nou element configura el paisatge de Gelsenkirchen. Es tracta del Parc de la Ciència Rheinelbe, que no està situat ni a les vores del Rin ni del Elba ni d’ambdós rius alhora, ans en un recinte que ha estat transformat en un atractiu parc sanejat i en el qual antigament l’empresa Thyssen explotava un complex format per una foneria d’acer i una mina de carbó adjacent amb el mateix nom.

 

Fa temps que s’ha atorgat un nou ús als edificis de maons que s’han conservat de la mina de carbó. La Internationale Bauaustelung (IBA) de l’Emscher Park hi ha establert la seva seu, i d’ella va sorgir la idea de revitalitzar la grisa i polsosa imatge de la conca del Ruhr per conferir-li una nova esplendor, bo i transformant el paisatge mitjançant zones verdes. El principal objectiu d’aquest ambiciós programa ha estat la transformació estructural: en comptes de carbó i acer, ara s’explotaran tecnologies punta, cosa que comporta un menor treball manual i un més gran treball intel·lectual.

 

El Parc de la Ciència de Gelsenkirchen constitueix fins a hores d’ara l’exemple més excel·lent del lema sobre el qual s’insisteix en aquest IBA, "Viure i treballar al parc", tot seguint el concepte de la "construcció integrada": un entorn dissenyat segons criteris paisatgístics, habitatges per als empleats propers als seus llocs de treball, una escola bressol i monuments que actuen com a testimonis del passat.

 

En la remodelació del complex s’han preservat les particularitats ecològiques de l’indret: el parc és constituït per un paisatge suau i sense pretensions, poblat per alguns arbres centenaris i robustos, i d’altres plantats fa poc temps, i en el qual destaquen una gran extensió de gespa i un llac.

La vora occidental descriu suaus meandres, mentre que l’oriental està constituïda per l’aresta recta del nou edifici de 300 m de longitud i cap a la qual s’orienta la seva façana de vidre. Amb aquest edifici, que crida l’atenció per la seva llargada i pel seu aspecte a primer cop d’ull rígid i imponent, és clar que s’ha pretès establir un contrapès als blocs de colors varis situats pels voltants i que daten de l’època de l’auge econòmic de finals del segle passat. Es caracteritza per una senzillesa colpidora i convincent alhora: una façana de vidre de 300 m de llargària i 10 m d’amplada que tanca un edifici de la mateixa longitud, com si es tractés d’un immens hivernacle, i que es recolza sobre ell gràcies a les trenta-vuit bigues d’acer de la façana. S’accedeix als diferents despatxos i oficines per mitjà de tres ascensors o bé a través de dues llargues escales d’un sol tram i, tot seguit, recorrent uns passadissos. A la part posterior que dóna cap al carrer, a aquesta construcció allargassada de 5,5 m d’amplada s’hi ha afegit noves ales d’oficines i laboratoris, disposades com les dents d’una pinta, i entre les quals s’han intercalat superfícies verdes obertes.

 

L’arquitectura, tal com és entesa per Kiessler i els seus socis, es fonamenta per complet sobre criteris constructius i presenta una orientació eminentment pràctica, una estructuració inequívoca i uns propòsits clarament definits. Els seus colors són el blanc (parets, sostres, pilars) i el negre (el terra de la galeria), així com els colors de la fusta i del metall. La resta està condicionada pel paisatge, format pel llac, la gespa, el cel i l’entorn.

No es difícil reconèixer en tot això una continuació intel·ligent i d’inspiració tecnològica de la modernitat clàssica. Avui en dia ja ningú no discuteix que la tecnologia ha esdevingut companya inseparable de l’arquitectura i, per suposat, de l’ecologia. La disposició dels laboratoris, tallers i instituts és absolutament flexible. La façana de vidre de la galeria constitueix un enorme col·lector solar a través del qual s’obté energia.

 

Quan fa bo, es pot aixecar tots els vidres de la planta baixa mitjançant cables accionats mecànicament, de manera que és possible de passejar a la vora del llac, acaronat per un oreig fresc, el que constitueix una sensació inigualable. No conec cap altre lloc de dimensions tan amples i que, com a únic luxe, ofereixi tan sols espai, un veritable desfet d’espai, d’una fascinació que captivarà tots aquells qui podran gaudir d’aquesta experiència.

 

I, per si no n’hi hagués prou, al capdamunt de l’edifici s’ha instal·lat un equip fotovoltaic d’una tal capacitat que podria cobrir el consum de 125 llars. Tot referint-se a aquest edifici, el director d’IBA, Karl Ganser, va declarar: " ja era hora que donéssim exemple en aquest terreny!"

Tornar a Arquitectura, paisatge i producció d'energia
Tornar a Simposi